El judici a l’independentisme té posat el focus en la política. És del tot lògic, però no es pot prescindir que també hi ha un judici a la cultura catalana. Seu a la banqueta Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural. Home de cultura i de bondat, i de pau, que fa més d’un any que és a la presó. No passin per alt el seu perfil, perquè segur que la seva altura moral aflorarà per fer posar vermells els que tinguin la poca vergonya d’acusar-lo de delictes que seria incapaç de cometre. Per començar, la defensa brillant de Benet Salellas el primer dia de la vista ja va evidenciar que la cultura a la banqueta serà encara més incòmoda a la intolerància que la política.
Òmnium és una institució cabdal per a la preservació de la nostra llengua, de la nostra literatura i de la nostra memòria. Al costat del Barça i de l’Orfeò Català, té un valor simbòlic potent, i a Euskal Herria, que ha patit prou, i prou dolorosament, què significa que li ataquin els símbols, s’entendrà el significat de judicar Òmnium Cultural. El franquisme ja ho va intentar sense èxit.
Òmnium és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat a personatges d’enorme alçada intel·lectual, com Jordi Rubió, Joan Oliver, Francesc de B. Moll, Salvador Espriu, Josep V. Foix, Joan Fuster... Òmnium és el Premi Sant Jordi de Novel·la: Maria Aurèlia Capmany, Josep Pla, Manuel de Pedrolo, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel... Òmnium és el Premi Carles Riba de Poesia: Joan Vinyoli, Blai Bonet, Miquel Martí Pol, Pere Quart, Maria Mercè Marçal Marçal...
Des de la seva fundació, a la resistència del 1961, Òmnium practica l’activisme, amb la força que li atorga que sigui precisament la cultura i no la política la primera de les seves casuístiques. Perquè la política pot separar allò que la cultura uneix. El sobiranisme cultural aporta una ductilitat que a vegades es troba a faltar en el sobiranisme polític.
Òmnium va ser una de les plataformes de desplegament d’una cultura que va transitar del mecenatge a la industria. Va fundar Òmnium la mateixa burgesia catalana que havia fundat Edicions 62 i la discogràfica Edigsa, gràcies a les quals van ser possibles el desplegament de la indústria del llibre i el gran altaveu de la Nova Cançó. A dia d’avui, Òmnium segueix sent la gran plataforma cultural, amb la vitalitat i autonomia que li proporcionen els seus 120.000 socis, que cotitzen les quotes habituals i les afegides per poder pagar les multes que la inquisitiva i inculta intolerància li ha imposat a conseqüència del Procés.
Poc abans que la repressió cavalqués de nou, Òmnium havia liderat el gran combat pacífic de la memòria històrica de cara a denunciar els crims del franquisme. Un gran acte ciutadà a la presó Model de Barcelona, on tants lluitadors per la democràcia havien complert penes, on va ser executat a garrot vil Salvador Puig Antich i on va passar la nit de capella Juan Paredes, Txiki, abans que l’afusellessin. L’últim cop que vaig veure Cuixart, va ser precisament a la Model, reivindicant l’honor de tants presos polítics, un minut abans que el seu nom s’afegís a la llista.
Aquells actes els van endegar els seus antecessors a la direcció d’Òmnium, Muriel Casals, desgraciadament morta en accident, i Quim Torra. Ell va ser un dels encarregats d’establir els llaços amb Nabarralde, gràcies a la bona gestió d’Angel Rekalde, que per començar va propiciar una visita a l’entitat de l’alcalde d’Iruña, Joseba Asiron. L’últim acte que tenia Torra en l’agenda d’Òmnium, era justament una conferència a la Universitat d’Oñati, sobre els espais de la memòria. Rekalde guarda amb afecte l’últim mail de Quim Torra, disculpant-se per no poder fer-la per la causa justificada que l’acabaven d’elegir President de la Generalitat de Catalunya.
